Publicat el Decret Llei 37/2020, que preveu la suspensió dels llançaments instats per “grans tenidors” contra llars vulnerables

Publicat el Decret Llei 37/2020, que preveu la suspensió dels llançaments instats per “grans tenidors” contra llars vulnerables

El passat dia 4 de novembre de 2020, va sortir publicat al DOGC el Decret Llei 37/2020, de reforç de la protecció del dret a l’habitatge davant els efectes de la pandèmia de la COVID-19.

En realitat el que fa aquesta norma és modificar la Llei 24/2015 i el Decret Llei 17/2019 amb la finalitat, segons diu la pròpia norma, d’ampliar les mesures de protecció dels col·lectius més vulnerables o en risc d’exclusió residencial que resideixin en immobles titularitat de propietaris grans tenidors.

A qui afecta la nova regulació?

L’esmentada normativa no afecta als petits tenidors, i només resultarà d’aplicació a:

a. Propietaris grans tenidors d’habitatges, que són aquelles persones físiques, jurídiques o fons de capital risc i de titulació d’actius que siguin titulars de més de 15 habitatges (excepte promotors socials previstos a la llei del dret a l’habitatge i les persones que tinguin més d’un 15 % de la superfície habitable de la propietat qualificada com a protecció oficial destinada a lloguer)

b. Propietaris que siguin persona jurídica que hagin adquirit amb posterioritat al 30 d’abril de 2008 habitatges que siguin, en primera o en ulteriors transmissions, provinents d’execucions hipotecàries, provinents d’acords de compensació de deutes o de dació en pagament o provinents de compravendes que tinguin com a causa la impossibilitat de retornar el préstec hipotecari.

Mesures que preveu i col·lectius afavorits

La Llei 24/15 i el Decret 17/2019 van imposar als grans tenidors d’habitatges on resideixin persones pertanyents a determinats col·lectius vulnerables, l’obligació d’oferir una proposta de lloguer social abans d’interposar determinades demandes judicials.

En relació a aquest darrer punt, i davant els dubtes jurídics plantejats en el seu dia per aquella normativa, finalment les Audiències Provincials de Barcelona i Girona varen dictar uns acords d’unificació de criteris en virtut dels quals es va considerar que aquella normativa (Llei 24/15 i Decret 17/19) el que establien eren requisits administratius però no requisits de procedibilitat. Dit en altres paraules, entenien que, com que no modificaven la normativa processal, el fet que el propietari gran tenidor no hagués fet una prèvia oferta de lloguer social no impedia que s’admetés a tràmit la demanda de desnonament; sens perjudici de les sancions de caràcter administratiu que pogués imposar l’Administració per aquell incompliment.

Amb la nova normativa, la Generalitat torna a insistir, arran de la pandèmia de la COVID-19, reiterant la necessitat d’acreditar que s’ha formulat una proposta de lloguer social abans d’interposar demandes de desnonament i preveient la interrupció dels procediments ja iniciats en els què no s’hagi acreditat.

A més, la nova normativa amplia els supòsits i/o els col·lectius afavorits per la mesura.

Així els col·lectius afavorits seran:

  • Persones o famílies en situació de vulnerabilitat acreditada ja abans de la pandèmia de la COVID-19.
  • Persones o famílies que ocupen al pis on viuen, sense títol habilitant, des d’abans de juny de 2019.
  • Llogaters amb contractes vençuts, quan l’arrendador és gran tenidor.
  • Persones o unitats familiars vulnerables amb dificultats per pagar les quotes hipotecàries.
  • Excepcionalment, també quedaran cobertes per la suspensió transitòria del desnonament durant l’estat d’alarma (que comentem tot seguit) les persones o famílies que han ocupat un pis d’un gran tenidor entre juliol de 2019 i l’inici de l’actual estat d’alarma, el 25 d’octubre, si compleixen els requisits de vulnerabilitat i disposen del corresponent informe social. En aquest cas, però, no és obligatori oferir-los un lloguer social.

En tot cas, es deixa a criteri dels Serveis Socials la determinació de l’existència de risc d’exclusió social.

Quant a l’ampliació de supòsits, es preveu una suspensió excepcional i transitòria per motius sanitaris (COVID-19) dels procediments de desnonament i llançaments instats per grans tenidors (o persones jurídica que hagin adquirit amb posterioritat al 30 d’abril de 2008 habitatges que siguin, en primera o en ulteriors transmissions, provinents d’acords de compensació de deutes o de dació en pagament o provinents de compravendes que tinguin com a causa la impossibilitat de retornar el préstec hipotecari) durant la vigència de l’estat d’alarma o d’una mesura que comporti restriccions a la llibertat de circulació per raons sanitàries.

Amb tot, de nou sorgeixen respecte a la nova normativa els mateixos dubtes jurídics que en relació a l’anterior normativa sobre la interpretació que en faran els tribunals, en la mesura que no es modifica la normativa processal que regula els requisits d’admissibilitat de les demandes i de suspensió dels procediments o de les execucions.

Caldrà doncs estar amatents a l’aplicació que en fan els jutjats i tribunals, sense oblidar mai però que, al marge de l’aplicació que finalment acabin fent aquells, els propietaris gran tenidors que incompleixin l’obligació d’oferir prèviament un lloguer social en els casos que marca la normativa s’enfronten a la possible imposició de sancions econòmiques per part de l’Administració.

 

Preocupació sobre el contingut del Decret Llei 17/2019, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge

Preocupació sobre el contingut del Decret Llei 17/2019, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge

El nostre butlletí, newscam de 31 de desembre de 2019, va tractar sobre la nova legislació aprovada per la Generalitat de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge.

Les associacions professionals del sector, promotors, agents immobiliaris, la Cambra de la Propietat de Barcelona, els Col·legis d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida, han coincidit en rebutjar aquesta nova legislació perquè adverteixen que empitjorarà l’accés a l’habitatge, just el contrari del que pretenen els seus impulsors.

Concretament, quatre associacions professionals de Catalunya, la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, el Consell de Col·legis d’API de Catalunya, l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE) i el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida han firmat el següent comunicat:

El Decret Llei 17/2019, de 23 de desembre de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, porta a la paralització del mercat de lloguer.

En el moment d’iniciar el tràmit parlamentari de convalidació del Decret Llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, aquestes entitats volen manifestar la seva preocupació pel fet que durant el procés de redacció i tramitació del decret no se’ns ha demanat ni la col·laboració ni l’opinió com a agents implicats en la gestió del parc de l’habitatge, amb el resultat final d’una normativa que podria lesionar greument la viabilitat econòmica de la gestió del parc privat d’habitatges de lloguer i que trasllada als propietaris privats la responsabilitat política de les administracions en matèria d’habitatge social i el seu cost.

Aquest decret llei entra en contradicció amb la LAU i modifica substancialment l’equilibri entre els drets i les obligacions de les parts en els contractes de lloguer que determina aquesta llei.

El Decret Llei comporta que l’Administració afecta de forma il·limitada el conjunt del patrimoni immobiliari residencial d’aquelles persones físiques o jurídiques tenidores de més de 15 habitatges, obligant-les a oferir una renda social per un període que pot arribar fins als 14 anys i calculada en funció dels ingressos dels llogaters en risc d’exclusió social, sense tenir en compte el cost de manteniment, funcionament i IBI que estigui suportant la propietat. Tampoc es té en compte l’esforç previ que estan fent aquells propietaris amb habitatges sotmesos al règim de pròrroga forçosa amb lloguers per sota del mercat i fins i tot inferiors als del règim de protecció oficial, que a Barcelona el mateix Ajuntament estima en el 20-22% del parc en arrendament.

Es traspassa als propietaris d’habitatges en arrendament el compliment de l’article 47 de la Constitució que estableix: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes per fer efectiu aquest dret”.

En els principals països de la UE el dret constitucional a l’habitatge es garanteix en el mercat privat de lloguer mitjançant subvencions personalitzades als arrendataris per pagar el lloguer en el parc privat. És el cas de l’Allocation Logement a França (que reben 6 milions de famílies), de la Housing allowance a Anglaterra, o de la Grundsicherung a Alemanya (que reben prop de 7 milions de famílies), inclòs Berlín.

El Decret Llei desdibuixa el dret a la propietat privada perquè s’extralimita de la funció social de la propietat, no s’adequa a l’actual ordenació constitucional, i serà, sens dubte, objecte de forta litigiositat per part dels propietaris que consideren vulnerats els seus drets. Tindrà efectes econòmics negatius en reduir l’oferta de lloguer, i davant d’una forta demanda en arrendament incrementarà els preus de lloguer, agreujant encara més la crisi de l’allotjament a Catalunya.

La participació dels Serveis Socials en els judicis de desnonament

La participació dels Serveis Socials en els judicis de desnonament

Un dels punts més importants de la recent reforma en l’àmbit dels arrendaments urbans aprovada pel Govern de l’Estat mitjançant el Reial decret llei 7/2019, és la regulació dels tràmits per a la intervenció dels Serveis Socials en els processos de desnonament per manca de pagament del lloguer.

La novetat introduïda consisteix que en cas que la finca la possessió de la qual s’hagi de lliurar sigui habitatge habitual del demandat, el Jutjat haurà de comunicar d’ofici l’existència del procediment als Serveis Socials perquè, si escau, confirmin si la llar afectada es troba en situació de vulnerabilitat i de confirmar-ho, el Jutjat haurà de suspendre el procés perquè els Serveis Socials prenguin les mesures que estimin oportunes, per un termini màxim d’un mes, o de tres mesos si l’arrendador és persona jurídica. El mes  es podrà prorrogar un mes més si existís “motiu fundat”.

La reforma preveu la participació dels Serveis Socials en els desnonaments, però no recull el termini que té l’Administració competent per apreciar la situació de vulnerabilitat del llogater, ja que la nova normativa es limita a assenyalar que l’Administració ho notificarà “immediatament” a l’òrgan judicial. No s’estableix cap termini ni perquè l’inquilí acudeixi als Serveis Socials ni tampoc perquè  els dits Serveis Socials apreciïn la situació de vulnerabilitat i la notifiquin al Jutjat.

Se’ns dirà que fins al moment que l’Administració no faci aquesta notificació al Jutjat no se suspèn el procediment judicial, però a ningú no se li escapa que si el llogater acredita davant el Jutjat que ha acudit als Serveis Socials, el llançament no es portarà a terme fins que aquests no hagin notificat al Jutjat si concorre o no la situació de vulnerabilitat.

El problema no és que s’arbitri la intervenció d’aquests Serveis, sinó la forma en què s’ha redactat el precepte que, amb tota seguretat, allargarà encara més el procediment. Tampoc s’entén que una vegada es rebi pel Jutjat la comunicació dels Serveis Socials de què la llar afectada es troba en situació de vulnerabilitat social i/o econòmica, s’estableixi un termini de suspensió del procés judicial d’un mes o de tres mesos, segons el demandant sigui persona física o persona jurídica, amb més motiu tenint en compte que les mesures que s’han d’adoptar en un cas o altre són exactament les mateixes, per la qual cosa no s’entén aquesta distinció. En ambdós casos, una vegada adoptades les mesures que els Serveis Socials estimin oportunes o transcorreguts els esmentats terminis, s’alçarà la suspensió i continuarà el procediment pels seus tràmits.

Veiem que la reforma és benintencionada, però allunyada de la realitat. Ignora la manca de mitjans d’aquests Serveis Socials per poder realitzar la seva tasca. Tanmateix, el més greu és la deficient redacció dels preceptes estudiats, que no poden ser més indeterminats, ja que, a causa de la complexa coordinació que es requereix entre organismes públics, farà que, lamentablement, els processos es dilatin encara més.