La participació dels Serveis Socials en els judicis de desnonament

La participació dels Serveis Socials en els judicis de desnonament

Un dels punts més importants de la recent reforma en l’àmbit dels arrendaments urbans aprovada pel Govern de l’Estat mitjançant el Reial decret llei 7/2019, és la regulació dels tràmits per a la intervenció dels Serveis Socials en els processos de desnonament per manca de pagament del lloguer.

La novetat introduïda consisteix que en cas que la finca la possessió de la qual s’hagi de lliurar sigui habitatge habitual del demandat, el Jutjat haurà de comunicar d’ofici l’existència del procediment als Serveis Socials perquè, si escau, confirmin si la llar afectada es troba en situació de vulnerabilitat i de confirmar-ho, el Jutjat haurà de suspendre el procés perquè els Serveis Socials prenguin les mesures que estimin oportunes, per un termini màxim d’un mes, o de tres mesos si l’arrendador és persona jurídica. El mes  es podrà prorrogar un mes més si existís “motiu fundat”.

La reforma preveu la participació dels Serveis Socials en els desnonaments, però no recull el termini que té l’Administració competent per apreciar la situació de vulnerabilitat del llogater, ja que la nova normativa es limita a assenyalar que l’Administració ho notificarà “immediatament” a l’òrgan judicial. No s’estableix cap termini ni perquè l’inquilí acudeixi als Serveis Socials ni tampoc perquè  els dits Serveis Socials apreciïn la situació de vulnerabilitat i la notifiquin al Jutjat.

Se’ns dirà que fins al moment que l’Administració no faci aquesta notificació al Jutjat no se suspèn el procediment judicial, però a ningú no se li escapa que si el llogater acredita davant el Jutjat que ha acudit als Serveis Socials, el llançament no es portarà a terme fins que aquests no hagin notificat al Jutjat si concorre o no la situació de vulnerabilitat.

El problema no és que s’arbitri la intervenció d’aquests Serveis, sinó la forma en què s’ha redactat el precepte que, amb tota seguretat, allargarà encara més el procediment. Tampoc s’entén que una vegada es rebi pel Jutjat la comunicació dels Serveis Socials de què la llar afectada es troba en situació de vulnerabilitat social i/o econòmica, s’estableixi un termini de suspensió del procés judicial d’un mes o de tres mesos, segons el demandant sigui persona física o persona jurídica, amb més motiu tenint en compte que les mesures que s’han d’adoptar en un cas o altre són exactament les mateixes, per la qual cosa no s’entén aquesta distinció. En ambdós casos, una vegada adoptades les mesures que els Serveis Socials estimin oportunes o transcorreguts els esmentats terminis, s’alçarà la suspensió i continuarà el procediment pels seus tràmits.

Veiem que la reforma és benintencionada, però allunyada de la realitat. Ignora la manca de mitjans d’aquests Serveis Socials per poder realitzar la seva tasca. Tanmateix, el més greu és la deficient redacció dels preceptes estudiats, que no poden ser més indeterminats, ja que, a causa de la complexa coordinació que es requereix entre organismes públics, farà que, lamentablement, els processos es dilatin encara més.