La polèmica plusvàlua municipal, això és, l’impost que es paga quan es ven un habitatge amb guanys, torna a estar d’actualitat. El Tribunal Suprem ha plantejat davant el Tribunal Constitucional una qüestió d’inconstitucionalitat en relació amb aquest tribut en aquells casos en els quals l’import a pagar pel contribuent sigui major que el guany real obtingut.

En una Interlocutòria de data 1 de juliol de 2019, el Tribunal Suprem, en el marc d’un recurs de cassació, planteja una nova qüestió d’inconstitucionalitat de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana respecte dels articles 107.1, 107.2.a) i 107.4 del Text Refós de la Llei d’Hisendes Locals per la seva possible oposició als principis de capacitat econòmica i, específicament, el de prohibició de confiscatorietat que proclama l’article 31.1 de la Constitució Espanyola.

Aquesta resolución és una notícia important perquè és la primera vegada que el Tribunal Suprem es qüestiona com ha d’aplicar-se l’impost quan el guany obtingut és inferior a la que resulta de la fórmula per a determinar la base imposable. Aquesta és una qüestió que en el seu moment va quedar pendent en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i que ara s’haurà de resoldre.

Els dubtes del Tribunal Suprem sobre la constitucionalitat de la norma giren entorn de la fórmula que utilitzen tots els ajuntaments per a determinar la base imposable de l’impost ja que considera que no té en compte la plusvàlua real obtinguda en la transmissió de l’immoble, atès que es basa en paràmetres objectius com el valor cadastral del sòl i el període de tinença de l’immoble, la qual cosa estaria donant lloc a situacions en les quals la quota de l’impost a pagar sigui superior al guany realment obtingut, la qual cosa, podría esgotar o fins i tot superar la capacitat contributiva del contribuent, en una clara vulneració del principi de no confiscatorietat.

L’aplicació d’aquesta forma de determinació de la base imposable pot donar lloc -i, de fet, així succeeix en l’assumpte que analitzem- al fet que la plusvàlua efectivament obtinguda com a conseqüència de la transmissió onerosa d’un immoble sigui d’import inferior -amb freqüència, fins i tot, notablement inferior- a la quota tributària que resulta de l’aplicació d’aquelles regles”, diu el Suprem en la seva resolució.

No obstant això, convé recordar que el Suprem també recolzava la fórmula utilitzada pels ajuntaments per a calcular aquest impost, en considerar que no és possible utilitzar una fórmula de càlcul diferent a la prevista en la Llei d’Hisendes Locals, rebutjant que poguessin utilitzar-se fórmules alternatives per al càlcul d’aquest tribut. El que qüestiona ara, no obstant això, és què succeeix quan la fórmula no té en compte el guany real obtingut amb la venda de l’immoble.


La fórmula per a calcular l’impost

L’Alt Tribunal analitza el cas concret d’un matrimoni que va comprar un habitatge en 2002 per 149.051 euros i sobre la que va realitzar una reforma per valor de 34.800,89 euros. Al desembre de 2015, es va vendre l’habitatge per 153.000 euros, girant-los l’Ajuntament de Saragossa un rebut per import de 6.902,25 euros en concepte de plusvàlua municipal.

El matrimoni va entendre que, després de la despesa de la reforma, no s’havia produït una plusvàlua amb la referida transmissió, i, per tant, no havia fet imposable sobre el qual calcular l’impost, per la qual cosa van sol·licitar la rectificació de la citada liquidació i la devolució de les quantitats satisfetes. Al·legaven que si “afegim al valor d’adquisició inicial el cost de la reforma estem davant un valor molt superior al de venda en 2015”; i afegien que “encara que no suméssim aquestes quantitats l’increment patrimonial si estem al valor de compra en 2002 i venda en 2015 és de 3.950 euros i el pagament per plusvàlua com reiterem ha estat de 6.900”.

No obstant això, s’insistia que l’increment real produït en aquest cas és inexistent ja que en el moment de l’adquisició (2002) el valor real amb reforma immediatament posterior, és a dir amb revaloració, suposa un valor real molt superior al preu de venda en 2015. És a dir, considerava el matrimoni que la venda hauria generat pèrdues, per la qual cosa, tal com ja va sentenciar el Tribunal Constitucional, estarien exempts del pagament de la plusvàlua municipal.

El Suprem planteja un assumpte que va quedar pendent d’aclarir en l’anterior sentència del Tribunal Constitucional i que fa referència a què succeeix quan en la venda d’un immoble el guany real obtingut és inferior al guany presumpte que fixa l’ajuntament atenent únicament l’antiguitat en la tinença de l’immoble pel transmitent i al valor cadastral del sòl, dos aspectes que podrien no tenir res a veure amb la plusvàlua real obtinguda.

El Constitucional ja va tombar aquest impost en aquells casos en els quals la venda de l’immoble havia generat pèrdues al venedor. Ara haurà de dictaminar si el tribut és “confiscatori” en determinats casos en els quals fins i tot hi ha guany.