Qüestionat pel Tribunal Suprem el càlcul de l’impost de plusvàlua

Qüestionat pel Tribunal Suprem el càlcul de l’impost de plusvàlua

La polèmica plusvàlua municipal, això és, l’impost que es paga quan es ven un habitatge amb guanys, torna a estar d’actualitat. El Tribunal Suprem ha plantejat davant el Tribunal Constitucional una qüestió d’inconstitucionalitat en relació amb aquest tribut en aquells casos en els quals l’import a pagar pel contribuent sigui major que el guany real obtingut.

En una Interlocutòria de data 1 de juliol de 2019, el Tribunal Suprem, en el marc d’un recurs de cassació, planteja una nova qüestió d’inconstitucionalitat de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana respecte dels articles 107.1, 107.2.a) i 107.4 del Text Refós de la Llei d’Hisendes Locals per la seva possible oposició als principis de capacitat econòmica i, específicament, el de prohibició de confiscatorietat que proclama l’article 31.1 de la Constitució Espanyola.

Aquesta resolución és una notícia important perquè és la primera vegada que el Tribunal Suprem es qüestiona com ha d’aplicar-se l’impost quan el guany obtingut és inferior a la que resulta de la fórmula per a determinar la base imposable. Aquesta és una qüestió que en el seu moment va quedar pendent en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i que ara s’haurà de resoldre.

Els dubtes del Tribunal Suprem sobre la constitucionalitat de la norma giren entorn de la fórmula que utilitzen tots els ajuntaments per a determinar la base imposable de l’impost ja que considera que no té en compte la plusvàlua real obtinguda en la transmissió de l’immoble, atès que es basa en paràmetres objectius com el valor cadastral del sòl i el període de tinença de l’immoble, la qual cosa estaria donant lloc a situacions en les quals la quota de l’impost a pagar sigui superior al guany realment obtingut, la qual cosa, podría esgotar o fins i tot superar la capacitat contributiva del contribuent, en una clara vulneració del principi de no confiscatorietat.

L’aplicació d’aquesta forma de determinació de la base imposable pot donar lloc -i, de fet, així succeeix en l’assumpte que analitzem- al fet que la plusvàlua efectivament obtinguda com a conseqüència de la transmissió onerosa d’un immoble sigui d’import inferior -amb freqüència, fins i tot, notablement inferior- a la quota tributària que resulta de l’aplicació d’aquelles regles”, diu el Suprem en la seva resolució.

No obstant això, convé recordar que el Suprem també recolzava la fórmula utilitzada pels ajuntaments per a calcular aquest impost, en considerar que no és possible utilitzar una fórmula de càlcul diferent a la prevista en la Llei d’Hisendes Locals, rebutjant que poguessin utilitzar-se fórmules alternatives per al càlcul d’aquest tribut. El que qüestiona ara, no obstant això, és què succeeix quan la fórmula no té en compte el guany real obtingut amb la venda de l’immoble.


La fórmula per a calcular l’impost

L’Alt Tribunal analitza el cas concret d’un matrimoni que va comprar un habitatge en 2002 per 149.051 euros i sobre la que va realitzar una reforma per valor de 34.800,89 euros. Al desembre de 2015, es va vendre l’habitatge per 153.000 euros, girant-los l’Ajuntament de Saragossa un rebut per import de 6.902,25 euros en concepte de plusvàlua municipal.

El matrimoni va entendre que, després de la despesa de la reforma, no s’havia produït una plusvàlua amb la referida transmissió, i, per tant, no havia fet imposable sobre el qual calcular l’impost, per la qual cosa van sol·licitar la rectificació de la citada liquidació i la devolució de les quantitats satisfetes. Al·legaven que si “afegim al valor d’adquisició inicial el cost de la reforma estem davant un valor molt superior al de venda en 2015”; i afegien que “encara que no suméssim aquestes quantitats l’increment patrimonial si estem al valor de compra en 2002 i venda en 2015 és de 3.950 euros i el pagament per plusvàlua com reiterem ha estat de 6.900”.

No obstant això, s’insistia que l’increment real produït en aquest cas és inexistent ja que en el moment de l’adquisició (2002) el valor real amb reforma immediatament posterior, és a dir amb revaloració, suposa un valor real molt superior al preu de venda en 2015. És a dir, considerava el matrimoni que la venda hauria generat pèrdues, per la qual cosa, tal com ja va sentenciar el Tribunal Constitucional, estarien exempts del pagament de la plusvàlua municipal.

El Suprem planteja un assumpte que va quedar pendent d’aclarir en l’anterior sentència del Tribunal Constitucional i que fa referència a què succeeix quan en la venda d’un immoble el guany real obtingut és inferior al guany presumpte que fixa l’ajuntament atenent únicament l’antiguitat en la tinença de l’immoble pel transmitent i al valor cadastral del sòl, dos aspectes que podrien no tenir res a veure amb la plusvàlua real obtinguda.

El Constitucional ja va tombar aquest impost en aquells casos en els quals la venda de l’immoble havia generat pèrdues al venedor. Ara haurà de dictaminar si el tribut és “confiscatori” en determinats casos en els quals fins i tot hi ha guany.

L’advocat de la UE obre la porta a l’anul·lació de les hipoteques IRPH

L’advocat de la UE obre la porta a l’anul·lació de les hipoteques IRPH

Com estava previst, el passat dimarts 10 de setembre de 2019  l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha emès el seu informe, que no és vinculant, sobre l’Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris (IRPH), i  ha assenyalat que el mer fet de ser l’IRPH un índex oficial, no el fa només per això ser transparent.

En la sentència de 2017 del Tribunal Suprem sobre l’IRPH es va declarar el contrari, en assenyalar que la mera referenciació d’una hipoteca a l’IRPH no suposa falta de transparència o abusivitat. No obstant això, després de la sentència de l’alt tribunal va haver-hi jutjats que van continuar considerant la clàusula IRPH abusiva i finalment el Jutjat número 38 de Barcelona va elevar qüestió prejudicial al TJUE i ara s’ha conegut la declaració de l’advocat general, que va en contra de la tesi del Tribunal Suprem, a favor del vot particular que la mateixa sentència de l’alt tribunal espanyol contenia, i en el mateix sentit que les observacions de la Comissió Europea.

Resulta important parlar en aquest sentit de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors. Aquesta Directiva es va crear amb el propòsit d’aproximar les disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats entre professions i consumidors. Doncs bé, en l’apartat 2 de l’article 1 d’aquesta Directiva s’indica el següent: “Les clàusules contractuals que reflecteixin disposicions legals o reglamentàries imperatives, així com les disposicions o els principis dels convenis internacionals, especialment en l’àmbit dels transports, on els Estats membres o la Comunitat són part, no estaran sotmesos a les disposicions de la present Directiva.” Aquest apartat anterior és molt important, perquè és el que determina si la clàusula IRPH pot ser jutjada o no o pot ser declara abusiva o no, en el sentit que si fos un reflex d’una disposició legal (l’IRPH és un índex oficial) o reglamentària imperativa, quedaria fora de la Directiva i no podria ser declarada abusiva. Però l’advocat general, en aquest sentit, també és clar, assenyalant que queda dins de la Directiva, ja que argumenta que l’aplicació de la clàusula IRPH a un contracte hipotecari no és imperativa ja que l’entitat financera té la possibilitat de recórrer a altres índexs oficials com el cas de l’Euríbor.

L’Euribor és l’índex de referència de la immensa majoria de les hipoteques a interès variable que s’han signat a Espanya, no obstant això, un percentatge residual de ciutadans van signar la seva hipoteca amb l’índex IRPH, veient-se clarament perjudicats pel mateix índex que sempre s’ha situat per sobre de l’Euribor i amb més de dos punts de diferència durant els pitjors anys de la crisi econòmica i següents, seguint així en l’actualitat. Les entitats financeres quan aplicaven l’IRPH als préstecs hipotecaris que concedien, no ho feien de forma imperativa, és a dir, cap disposició l’obligava a això, ja que podien haver optat per exemple, per l’Euribor, que si s’aplicava a la immensa majoria de ciutadans que contreien una hipoteca. Com no era una obligació per a l’entitat financera, l’aplicació de la clàusula IRPH sí que entra en la Directiva sobre clàusules abusives segons l’advocat general i pot conseqüentment ser declarada abusiva.

Una vegada conegudes les conclusions de l’advocat general, caldrà esperar a la fi de 2019 o principis del 2020 per a conèixer la sentència del TJUE per al cas IRPH i en cas de ser finalment positiva per al client, significarà que es produiran onades massives de reclamacions IRPH en els jutjats de tota Espanya, amb la finalitat que aquestes hipoteques perdin per fi la vinculació amb l’IRPH i s’indexin a l’Euribor, amb l’important abaratiment en la quota mensual de la hipoteca que això suposarà i que es puguin reclamar amb garanties d’èxit les quantitats cobrades de més durant tots els anys de la hipoteca, per la clàusula IRPH en els respectius contractes hipotecaris.

Conclusions de lAdvocat General del TJUE

L’advocat general Sr. Szpunar, proposa al TJUE que en la seva futura sentència declari:

1.Que una clàusula contractual pactada entre un consumidor i un professional, com la clàusula dIRPJ Caixes, que fixa un tipus d’interès prenent com a valor de referència un dels sis índexs de referència oficials legals que poden ser aplicats per les entitats de crèdit als préstecs hipotecaris amb tipus d’interès variable, no està exclosa de l’àmbit d’aplicació de la Directiva 93/13. Encara que l’IRPH sigui un tipus de referència legal, no és obligatori per al banc i, per tant, pot ser objecte d’escrutini pel jutge nacional

2. No es pot al·legar l’excepció de la Directiva que considera «que l’apreciació del caràcter abusiu de les clàusules no es referirà a la definició de l’objecte principal del contracte ni a l’adequació entre preu i retribució, d’una banda, ni als serveis o béns que hagin de proporcionar-se com a contrapartida, per una altra, sempre que aquestes clàusules es redactin de manera clara i comprensible» ja que aquesta excepció no ha estat traslladada al Dret espanyol.

3. La fórmula de càlcul de lIRPH Caixes resulta complexa i poc transparent per a un consumidor mitjà.

4. No es pot exigir al banc que ofereixi diferents índexs de referència als consumidors, ja que segons l’advocat general l’IRPH Caixes era un índex oficial publicat en el BOE, de relativament fàcil accés. Per tant, per a l’advocat general no cal que el banc comparés l’IRPH amb la resta d’índexs oficials

5. En efectuar el control de la transparència de la clàusula IRPH Caixes, el jutge nacional ha de comprovar, tenint en compte el conjunt de circumstàncies que van envoltar la celebració del contracte, d’una banda, si aquest exposava de manera transparent el mètode de càlcul del tipus d’interès, de manera que el consumidor estigués en condicions de valorar, basant-se en criteris precisos i intel·ligibles, les conseqüències econòmiques que del mateix es derivaven per a ell (amb una referència a l’evolució en el passat de lIRPH) i, d’altra banda, si l’esmentat contracte complia amb totes les obligacions d’informació previstes en la normativa nacional.

6. L’advocat general no es pronuncia sobre les conseqüències que es deriven de la declaració del caràcter abusiu de lIRPH, per la qual cosa no sabem si procedirà aplicar l’Euribor, deixar sense interès el préstec o quines conseqüències. Una cosa molt important queda sense resposta, de moment.