En l’última estadística del mercat de lloguer a Catalunya publicada per l’Incasòl, basada en el registre de les fiances de lloguer dipositades en aquest organisme, es constata que els lloguers han crescut a Mataró l’any 2018 per quart any consecutiu, i que en el període comprès entre el 2015 i el 2018 han acumulat un increment de pràcticament el 30%. Els quatre anys de pujades dels lloguers han succeït a un període de cinc anys – entre el 2009 i el 2014, en plena crisi econòmica – de caiguda dels preus. Des de llavors, la gràfica s’ha disparat cap amunt fins assolir en les operacions tancades en el 2018 un preu que s’aproxima al seu màxim històric, que es va produir l’any 2008. Segons aquestes dades oficials, el preu mitjà d’un nou lloguer a Mataró l’any passat es va situar en 629 euros, uns 52 euros més que en el 2017.

Aquest augment desmesurat del preu dels lloguers sofert a Mataró és similar al d’altres ciutats de l’àrea metropolitana, com també les seves causes principals: una demanda creixent i una falta d’oferta d’habitatges.

La demanda inclou una proporció important que no poden accedir al mercat de compravenda perquè els preus s’allunyen de la seva capacitat de compra, ja que els salaris amb prou feines han pujat des de la crisi, o no poden obtenir una hipoteca per comprar o bé creuen que no és convenient carregar amb aquesta llosa ateses les seves condicions personals i l’experiència de molts deutors durant la crisi.

Varis factors contreuen l’oferta. Es calcula que a la ciutat hi ha uns 3.300 habitatges desocupats, un 75% propietat de particulars. Una de les causes fonamentals perquè aquests habitatges no es lloguin és el seu mal estat bé per la seva antiguitat (especialment els situats al Centre i a l’Eixample) bé per la seva manca de manteniment (Cerdanyola i demés barris de la ciutat). Una altra causa és la incertesa legal i la inseguretat jurídica: els procediments de desnonament triguen una mitjana de 8 mesos, el que porta com a conseqüència que el propietari no pugui recuperar l’habitatge i, el que és pitjor, que no cobri res de res.

La possibilitat de generar més oferta de lloguer a curt termini passa per mobilitzar i posar al mercat aquest habitatge desocupat. En aquest sentit, la Unió Europea ha concedit una subvenció de 2,5 milions d’euros a un projecte liderat per l’Ajuntament de Mataró que busca mobilitzar l’habitatge desocupat de la ciutat per incrementar l’habitatge de lloguer a preu assequible (lloguer de preu moderat, inferior al de mercat però per sobre del social). La proposta té una durada de 3 anys i el seu pressupost global per desenvolupar-la és de 3,1 milions –la subvenció abasta el 80% del total– , dels quals 625.000 € són aportats pels diferents socis.

Es tracta d’un projecte per incrementar l’oferta d’habitatges de lloguer, però el seu pressupost és manifestament insuficient. Són necessàries diverses mesures per fomentar que es treguin habitatges en lloguer, com ara donar seguretat jurídica a la relació arrendatícia, garantir el cobrament del lloguer, establir ajuts per a realització d’obres de rehabilitació dels habitatges en mal estat, atorgar beneficis fiscals als propietaris quan es fixin retribucions que assegurin l’assequibilitat de l’habitatge… En definitiva, aplicar solucions per mobilitzar un bon nombre d’aquests més de tres mil habitatges buits que hi ha a la ciutat, per tal que passin a incrementar l’oferta de lloguer. És incrementant l’oferta de pisos per sobre de les necessitat de la demanda que es podrà assolir la moderació dels preus de lloguer.

Un problema diferent que també s’ha d’abordar és el risc d’exclusió residencial de les famílies incapaces d’afrontar les seves hipoteques o els seus lloguers, problema punyent la responsabilitat del qual, des de determinats sectors, es vol traspassar als propietaris privats. Resulta fàcil atribuir-los la càrrega d’ajudar als més necessitats, però no podem oblidar que aquests han de fer front a unes elevades càrregues tributàries de què es objecte la propietat immobiliària a nivell estatal, autonòmic i local i a les exigències tècniques de conservació, habitabilitat, accessibilitat i seguretat.

Un factor determinant a tenir en compte és la insuficiència d’habitatge social, motivada per una mancança endèmica de línia de finançament per a la promoció d’aquest tipus d’habitatge. No hi ha recursos orientats a aquesta qüestió, el que ens diferencia amb els països de la Unió Europea. A Mataró pràcticament no es construeix habitatge social. Durant el boom immobiliari del 1997 al 2007, perquè els promotors no els hi sortia a compte, i des del 2008, per falta de fons públics. També s’ha de ressaltar que les administracions han perdut instruments dels que disposaven tradicionalment per fer política social d’accés a l’habitatge: existia una banca pública que finançava l’HPO com el Banc Hipotecari, que es va acabar privatitzant, i les caixes d’estalvis (a Mataró, la Caixa Laietana) que estaven obligades per llei a promoure habitatges de lloguer a la seva obra social. Aquests instruments avui han desaparegut.

Segons dades municipals, l’Ajuntament gestiona un total de 326 pisos, 168 dels quals de protecció oficial en lloguer, 104 dedicats a persones derivades de serveis socials que paguen una renda adaptada als seus ingressos, i 54 gestionats per la borsa de lloguer social del consistori. A tot plegat cal sumar-hi els 158 pisos gestionats per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, de la Generalitat. El número global d’habitatges de lloguer propietat de l’Ajuntament de Mataró, Pumsa i l’Agència de l’Habitatge de Catalunya és doncs de 484 habitatges. Per fer front a la demanda real, s’estima que Mataró hauria de tenir uns 2.000 habitatges socials.

Però la manca d’un parc públic d’habitatges no és un problema genuí de la nostra ciutat. Es tracta d’un problema generalitzat causat per la inexistència d’una política d’habitatge sostinguda en el temps, i per abordar-lo degudament s’ha de partir de la col·laboració entre les administracions i d’un repartiment de papers: els instruments econòmics i financers els ha de posar i garantir l’administració general del Estat, a la Generalitat correspon la labor normativa imprescindible per generar un clima de confiança i l’Ajuntament és qui coneix el territori i qui està més ben equipat per promoure vivenda assequible i gestionar-la en lloguer, tasques en les quals també poden participar els promotors. Ara bé, tot això no es pot fer amb el 0,06% del PIB de despesa pública en política d’habitatge, que és el pressupost que hi destina l’Estat Espanyol. Es necessita com a mínim l’1%. Els països que han generat parcs públics d’habitatge potents, en el moment de formació d’aquests parcs han empleat l’1,5-2% del PIB, i després els recursos han baixat perquè ja tenien els parcs.

Estem lluny d’afrontar aquest problema com es mereix, però tot i la manca de recursos, s’ha de considerar i posar en valor les polítiques que es duen a terme des de l’Ajuntament per impulsar noves promocions d’habitatge protegit i per l’adquisició d’habitatges a curt i mig termini.

Antoni Martí. Secretari de la Cambra de la Propietat de Mataró